Entrevista

Joan Manuel Soldevilla

Després d’uns mesos intercanviant correus amb Joan Manuel Soldevilla, vam quedar per veure’ns el dia 8 de setembre de 2015, a Figueres. Vam agafar un tren i vam arribar amb alguns problemes a les 16:30, i vam estar un parell d’hores parlant. Ens va explicar alguna historieta de Figueres mentre anàvem cap a un bar a La Rambla, on vam estar una hora i mitja gravant-ho tot.

A continuació hi ha una explicació d’allò que es va parlar. No vam fer el típic format entrevista “pregunta-resposta” sinó que vam xerrar una estona, cosa que ens va semblar més dinàmica i interessant. Per això no hem transcrit paraula per paraula el que es va dir (entre altres coses, perquè hi ha unes quantes divagacions dels tres participants i un munt de rialles), sinó que hem dividit els temes tractats en apartats i explicat una mica el que es va parlar de cada un.

Abans de començar, això sí, s’hauria de fer una breu introducció sobre aquest tintinòleg. Joan Manuel Soldevilla va néixer a Barcelona el 1964, i va estudiar a Jesuïtes de Casp. És llicenciat en filologia i diplomat en teologia, i ha treballat de professor a la UdG i a l’Institut Ramon Muntaner de Figueres (actualment a 2n de Batxillerat).

És un reconegut tintinòleg, és un dels fundadors de l’Associació Catalana de Tintinaires (1001) i ha escrit més d’un llibre sobre Tintín: Abecedari de Tintin (2002, premi Rovelló), Univers Hergé (2007) i Som i serem (tintinaires) (2013), a més d’haver aconsellat i presentat diverses exposicions i conferències sobre Tintín i haver escrit articles sobre el tema.

Tornassol com a necessitat

Comencem la nostra xerrada amb Joan Manuel parlant sobre la necessitat d’Hergé d’un personatge de les característiques de Tornassol. Segons el que ens diu, aquesta necessitat ve provocada per diverses causes. En primer lloc, Tintín, que ja havia viscut moltes aventures abans que Tornassol aparegués, necessita algú que el porti a l’aventura, com una excusa que permeti el tret de sortida. Com a periodista, el detonant de l’aventura ja començava a ser difícil. En aquest sentit, un científic és molt potent. És un home que descobreix coses: noves realitats, nous reptes...i d’alguna manera això el fa ser el punt de partida per l’aventura. A més, tenint una persona així en la ‘família’, un científic una mica boig, amb sordesa selectiva i brots de ràbia, se sap que tard o d’hora els ficarà en una història, en algun merder, desencadenarà alguna peripècia, o bé perquè ell fa un invent i això provoca alguna cosa o bé perquè fa un invent molt important i el segresten. Soldevilla creu que era un personatge necessari narrativament i que en aquell entorn fa de dinamitzador de l’aventura.

Potencial de Tornassol

Soldevilla continua dient-nos que Tornassol, com a personatge, és molt bo. Amb la seva sordesa una mica selectiva, els brots de ràbia i tot plegat es torna un personatge molt llaminer, molt atractiu. Tot i així, li fem notar que no és el primer científic que apareix a Tintín, però que sí és l’únic que s’hi queda. Ens contesta que Hergé el fa quedar pel potencial que hi veu. Tintín és molt uniforme, molt equilibrat, no s’emociona gairebé mai (de fet, només se’l veu mostrant certa emoció en 2 àlbums i en ocasions molt puntuals). Per això resulta curiós que Hergé l’envolti de personatges tan emocionals com Tornassol, Haddock i fins i tot Milú, un gos geniüt, mandrós cínic, etc...molt més humà que Tintín. Tornassol és un gran contrast pel periodista, més enllà de ser només un científic despistat.

Protagonisme de Tornassol

Tornassol es queda de manera natural, tot i que hi ha aventures en què desapareix, perquè simplement l’aventura no el demana. A Objectiu: la Lluna, però, agafa molt protagonisme.

Hergé sabia donar als secundaris una gran importància sense fer-los arribar a ser el protagonista principal, lloc que, indubtablement, ocupa Tintín.

A l’àlbum de Les Joies de la Castafiore té una presència especial. És un àlbum molt estrany, on realment no hi passa res. Hergé enganya els personatges i els lectors, fent-nos creure que està donant-se lloc un gran robatori, quan en realitat no hi ha res fora del normal. El creador del malentès, és clar, no pot ser altre que Tornassol.

El professor passa de savi boig i despistat, un personatge que podria haver estat anecdòtic, a ser el protagonista de la mena de sitcom que podem considerar Les Joies de la Castafiore.

Tornassol pateix una gran evolució: Hergé l’enriqueix i l’humanitza durant tota la sèrie. El seu enriquiment progressiu el porta a ser imprescindible. Ell mateix es va carregant de forma subtil i continuada l’encasellament de personatge secundari i de professor tocat de l’ala.

Ens diu que troba que Tornassol és millor personatge fins i tot que Tintín, pels matisos humans que té i la simpatia que inevitablement provoca. A més, afegeix que considera L’Afer Tornassol un dels millors àlbums de la sèrie, tant per la seva trama policíaca, com pel rol de Tintín i

Haddock respecte Tornassol, que s’ho juguen tot per salvar-lo, perquè, és clar, com no han d’anar a rescatar-lo si és de la família!

Joan Manuel fa broma i diu que és un gran fan de Tornassol. Després, ja més seriosament, ens confessa que va plantejar a la seva dona de dir el seu primer fill Silvestre o Néstor (majordom de Molins de Dalt). Malauradament, no la va poder convèncer i ja no va plantejar el nom de Bianca (nom de la mítica Castafiore) per la filla. A més, ens explica que el primer llibre que li va regalar, durant el seu temps com a universitaris, va ser un Tintín i, com ens deia rient, “una declaració de principis”.

El còmic preferit de Joan Manuel

Com a resposta a la pregunta ‘quin és el teu còmic preferit?’, ens comença explicant que està preparant una conferència a Sabadell sobre Tintín al Tibet. Analitzant-lo a fons, diu que es troben moltes coses: el viatge espiritual de Tintín, la muntanya sempre present, la puresa de la neu… Ens diu que tot i ser un llibre molt seriós, hi ha un gag gairebé a cada pàgina. Segons ell, això equilibra molt la història. Com que en el moment es troba tan concentrat en aquest còmic, li resulta difícil pensar en quins altres li agraden més. Si hagués d’escollir, però, segurament diria Les Joies de la Castafiore o L’Afer Tornassol. De totes maneres, afegeix que cada cop que rellegeix un còmic troba coses noves que li agraden i, com que sol rellegir sovint en moments de saturació de feina o per relaxar-se durant una bona hora, si li preguntéssim el mes vinent, segurament hauria canviat d’opinió.

Tintín i les diferents generacions

Es va fer una nova de traducció de Tintín per part de l’editorial de Panini, en format petit, per problemes de drets d’autor. Soldevilla en va traduir un i revisava les altres traduccions. Va haver de rellegir cada vinyeta en francès i en català, cosa que diu va ser una experiència molt maca. Amb això vol dir que Tintín no s’acaba, que permet moltes lectures, adultes també.

A París va visitar un museu enfocat als infants de 5 a 10 anys, anomenat “museu abans dels museus”, amb una mena d’exposició “infantil” amb coses adequades per l’edat. Una part parlava sobre Tintín i, Soldevilla va pensar que aquests nens no en saben res, ho tenen tot per descobrir. Això li va donar esperança per una nova fornada de lectors potencials. Diu que l’Associació no fa aquesta feina tant bé com s’hauria de dur a terme, perquè són tots uns “carcamals”.

Antigament, feien la sèrie de dibuixos animats a la televisió, i això va fer que molts nens i nenes (incloses nosaltres) coneguessin el món de Tintín i volguessin saber-ne més.

Per culpa de l’oferta cultural i mediàtica tan gran que hi ha ara, és més difícil pels nens arribar a Tintín, quan amb Soldevilla ocupa un lloc bastant important i era és fàcil accedir-hi. En tot aquest univers de quantitat d’entreteniment actual, Tintín és una cosa molt petita. Per això, s’han de buscar nous lectors.

Els 400 socis de l’Associació són gent combativa, que s’apunten a tot, són molt apostòlics, amb ganes de compartir la passió i transmetre-la de forma desinteressada, perquè creuen que és una cosa que no s’ha de perdre. Tot i això, refusen a fer xerrades a instituts, perquè està comprovat com d’inefectives són, i per això prefereixen establir activitats enfocades a Tintín.

Tintín ha estat ben tractat pels mitjans de comunicació: de seguida que es fa alguna cosa sobre el tema surt a la televisió. Ell mateix va fer un curs sobre Tintín i va tenir molt ressò mediàtic. Quan es diu Tintín la resposta és molt bona, hi ha molt simpatia o, com a mínim, no deixa indiferent. Que se’n parli.

Com Soldevilla va descobrir Tintín

Li preguntem quan va conèixer Tintín. Ens explica que va rebre per primer cop un Tintín per Sant Jordi, quan encara no sabia llegir. Com que més endavant li seguia sent difícil de llegir per la tipografia, li llegien els seus pares. Després d’aquest (El Temple del Sol) li van anar comprant més còmics de Tintín i també d’Astèrix i Obèlix. D’aquests dos últims i la “competència” que hi ha, opina que és una guerra falsa i absurda, ja que son molt diferents.

Durant la seva època, Tintín tenia un lloc important. Diu que és dels primers còmics que surten del ghetto on es trobava aquest gènere. Amb la nostra edat comença a interessar-se pel llenguatge del còmic, pels artistes, pels continguts narratius, pel dibuix...es va anar fent aficionat al còmic i , especialment, a Tintín. Va començar fent un article aquí i allà i ara per ara ha escrit 3 llibres: L’abecedari de Tintín (el primer, s’ho va passar molt bé), L’univers d’Hergé i, per últim, Som i serem tintinaires.

Catalanitat de Tintín

Soldevilla ens parla de catalanitat de Tintín, i ho justifica perquè com diu ell, “no pensem que s’ha aprofitat i ha pujat al carro”. Ens diu que Catalunya i Tintín tenen una relació especial, ja que pràcticament va ser de les primeres coses que es podien llegir en català, juntament amb el Cavall Fort. De fet, va ser el primer que ell va llegir en català. Ens diu que el sentiment no el podem entendre: el català es parlava a casa, però s’escrivia i es llegia en castellà a tot arreu. Llegir en la seva pròpia llengua el va sobtar, i no només a ell. Estava convençut que el Tintín era català, tot li quadrava.

A Catalunya hi ha un passió molt especial per Tintín, que ni els belgues ni els francesos entenen. Té un cert valor cultural, perquè la gent se’l va sentir propi, fins i tot els medis de comunicació han estat benèvols amb Tintín. A Espanya també agrada, però no hi ha cap associació important de tintinaires, només una de 150 socis. Només la de Catalunya en té 400.

Tintinaires, tintinòlegs i l’Associació de Tintín

Li preguntem a Joan Manuel la diferència entre tintinaire i tintinòleg. Ell ens explica que la paraula tintinòleg era humorística i significava estudiós de Tintín. Al principi, ell ho entenia com una paraula fins i tot irònica. De cop, però, van començar a sortir estudis molt rigorosos sobre Tintín, tant, que el creador es mereixia el nom de tintinòleg. Soldevilla la troba una mica classista: si t‘agrada Tintín, per què no s’ha de ser tintinòleg?

L’Associació es crea el 2002-2003. Els fundadors, entre els quals figura Soldevilla, van connectar via internet. Inicialment es deien tintincat, però per problemes amb els drets d’autor es van passar a dir 1001 (nombre de socis que algun dia seran, fa broma Joan Manuel). Durant la reunió fundacional, que es va donar a una exposició sobre Tintín i el mar a Barcelona, un dels 5 fundadors va proposar inventar una paraula per definir-los. Així sorgeix el concepte de tintinaire, una persona que té simpatia per Tintín. Per ser membre de 1001.cat no cal que se sàpiga tot sobre Tintín, no cal ser tintinòleg, simplement s’ha de ser tintinaire.

Dins l’associació hi ha col·leccionistes de còmics en totes les llengües, de figuretes de plom...fins i tot gent que es disfressa de personatges de Tintín!

Per entrar a l’associació i rebre el carnet, cal posar el personatge preferit. L’elecció de Soldevilla va ser Amanzio Risotto, un dels periodistes de la Castafiore. Ens diu que el que més agrada és el capità Haddock, tot i que Tornassol també té molta recapta de seguidors. Ens inventem la paraula tornassolaires i Soldevilla riu i diu que seria la subsecta dins la secta.

Es refereix de broma a l’Associació com a secta, però que no fan mal ni molesten a ningú. Es fa una trobada a finals d’octubre a diferents llocs de Catalunya. Diu que sempre hi ha molt bona rebuda als pobles o la vil·la on van, que sempre hi ha simpatia natural per Tintín.

Pel·lícules i sèries sobre Tintín

Sobre la pel·lícula de Spielberg (2011) ens diu que li va agradar perquè va tornar a posar a Tintín a les portades i es van multiplicar les vendes dels àlbums. La pel·lícula en si, però, diu que li va agradar la primera part, quan es mouen per la ciutat. Després, quan comença a activar-se la pel·lícula diu que li semblava un videojoc, de tanta acció. De totes maneres, diu que si és el preu a pagar per la projecció tan extraordinària de Tintín, ja està bé. Apunta que tot i així, hi ha molts tintinaires puristes que no els va agradar gens ni mica.

Respecte la sèrie de dibuixos animats que es retransmetia pel canar Super3, ens diu que hi havia moltes correccions polítiques i fins i tot escenes censurades, que tota la crítica i el cinisme es rebaixava. De mateixa manera que amb la pel·lícula de Spielberg, diu que si amb aquesta sèrie es donava a conèixer Tintín a la infància que veia cada tarda el Super3, ja li estava bé acceptar els paràmetres de la televisió infantil.

Les primeres pel·lícules de Tintín amb actors ens diu que eren molt fluixetes. L’estil d’Hergé és molt difícil de portar a la pantalla, ja que els fons de les vinyetes estaven molt ben detallats i eren molt rigorosos, mentre que les cares del personatges eren tan senzilles que fins i tot resultaven caricaturesques. I és clar, els que els tocava disfressar-se de Tintín o Tornassol acabaven amb unes pintes totalment absurdes i ridícules.

Sobre l’estudi de Tintín i el museu Hergé

També considera que Tintín és una sèrie que ha causat un estudi posterior pràcticament inigualable. El corpus d’estudi o l’aparell crític, en diu, està al nivell de recerca universitària.

Segurament hi ha altres sèries que ho mereixerien, com ara Astèrix i Obèlix, però no han despertat mai aquest interès d’anàlisi.

El museu Hergé, als afores de Brussel·les, segons ell, és un punt turístic imprescindible per a qualsevol tintinaire. Ara bé, no és un museu per divertir-se, ni enfocat en infants: és més aviat un museu d’art.

Tintín és una sèrie perdurable

Tintín no es passa de moda. Si li poses a un nen una pel·lícula antiga, posem per cas King Kong, al principi renegarà una mica. Potser a la mitja hora ja li agradarà més, però en un principi veurà que és molt antiga. Això, creu Soldevilla, no passa amb Tintín: si li dones un còmic a un nen, li agradarà. Veurà que retrata una època passada, pels cotxes o per les ciutats, però no el trobarà anacrònic. Veuran la diferència amb la època en què viuen però no veuran una gran distància, en el com o en el format.

Tintín, Japó i la no extinció del còmic

Després de Tintín, Astèrix i Obèlix, Mafalda i el TBO (Mortadelo y Filemón, 13 Rue del Percebe, Rompetechos…) sembla que el món del còmic europeu està mort, i que està predestinat a caure en decadència i en l’oblit. Però no passa això, perquè als 80 i 90 neix un altre tipus de còmic (no oblidem Marvel, que existia des de feia temps, però que, en general, arribava a un públic masculí): el manga. La historieta japonesa arriba a Europa de mica en mica, i en els darrers anys ha agafat una força increïble. Abarca un públic de diferents edats i d’ambdós gèneres, i reviu el món del còmic.

La relació Tintín - Japó va més enllà d’això (ja que, segurament, Tintín no s’hauria “extingit” per altres raons, comentades més endavant). Per una banda, a Japó se sent una admiració per Tintín. No és una sèrie popular, però si prestigiosa, i per aquells enamorats de la historieta culta europea és un referent. Hi ha alguns mangas amb aire tintinaire, la majoria seinen, és a dir, enfocats a un públic adult. Però podem trobar-ne referències a altres shonen (per a nois joves) com ara Shin Chan: el gos d’aquesta sèrie es diu “Nevado”, en anglès “Snowy”, que és també la traducció japonesa de “Milú”.

Històricament, però, Japó va tenir alguns problemes amb Hergé pel còmic El Lotus Blau. En aquest l’artista va criticar la política expansionista dels japonesos a la Xina (Manxúria), cosa que no va agradar als japonesos. Això sí, Hergé va intentar d’arreglar-ho una mica fent aparèixer un policia japonès a El cranc de les pinces d’or que tenia un paper positiu dins l’obra. S’ha de dir que això era habitual, ja que en aquell moment Tintín era una sèrie que es “mullava” políticament: El ceptre d’Ottokar no deixa de ser, subtilment, una crítica al moviment nazi.

Tintín i Espanya

Alguns diuen que és una llàstima que Tintín no hagués visitat Barcelona durant la Guerra Civil, però Soldevilla no n’està gaire segur. Hergé era un home profundament religiós, i és possible que hagués simpatitzat amb el bàndol de Franco, ideològicament més pròxim a la seva manera de pensar.

I així Tintín no només no va visitar Barcelona, sinó que tampoc va posar un peu a Espanya. És cert que a les primeres edicions de Tintín al Congo fa un comentari sobre les illes Canàries: “Mira, Milú, Tenerife, la més gran de les illes Canàries. Com ja saps les Canàries estan situades al nord-oest del Sàhara. I aquell port que veus allà és Santa Cruz”, però mai arriba a desembarcar-hi. També és cert que la segona pel·lícula animada de Tintín titulada Les taronges blaves passa a València (on, per cert, hi ha Guardia Civil, toreros i corridas, vaja, que el folklorisme i la documentació deixen molt a desitjar), però no és d’Hergé, ni el guió ni res: ell només la va autoritzar i prou. És, per cert, una pel·lícula molt criticada i amb poc èxit.

Èxit de Tintín inexplicable

Com a totes les coses, hi ha part de l’èxit que es pot explicar i n’hi ha part que no. Es continuen venent actualment els àlbums de Tintín? Oi tant! Entre altres, alguns compradors són grans aficionats de Tintín que compren sèries completes per als seus fills perquè no volen que toquin la seva. Soldevilla reconeix ser un d’aquests, i conèixer-ne d’altres. Això passa perquè per ells Tintín és una lectura nostàlgica, de la seva infància, territori idíl·lic. Soldevilla ho ha perdut ja una mica, després de llegir-se els còmics tants cops per analitzar-los i objectivitzar-los.

Tampoc és cert que tot allò que té a veure amb l’èxit de Tintín és relatiu, és clar: és, sens dubte, una obra mestra. Actualment encara es creen historietes bones, Soldevilla no ho dubta, però Tintín té un factor de perdurabilitat que no s’ha d’oblidar: la sèrie és transfronterera (s’ha traduït a molts idiomes) i transgeneracional (és una de les poques experiències culturals que s’ha passat de pares a fills, o fins i tot més a Bèlgica o França, on es llegeix des dels anys 30). És tan transgeneracional que dues noies de 16 i 17 anys i un home de 51 estan parlant de la mateixa sèrie com una experiència compartida: la infància dels tres en moments molt diferents.

Relació de Tornassol amb altres personatges

Tintín no té una bona relació amb ningú, perquè és un heroi, una extracció ideal, un cúmul de virtuts (com es deia a la xerrada, això recorda a Blandín de Cornualla, cosa que va treure unes quantes rialles). A vegades el veiem tenint algun rampell humà, com a Tintín al Tibet, on es deixa endur per una passió irracional; però és una cosa puntual.

Tornassol, doncs, té una relació molt més propera amb Haddock: ambdós són personatges sorprenentment semblants. Cada un té el seu propi món, són apassionats a la seva manera, són arrauxats: connecten, però deixen fer a l’altre, no interfereixen.

Va ser una xerrada molt distesa i confortable, i vam sortir les dues amb ganes de comprar-nos tota la sèrie de Tintín i llegir-nos-la un altre cop. Vam aprendre molt, vam gaudir d’un lloc molt tranquil i d’escoltar un autèntic apassionat per la matèria (una passió contagiosa) i, el més important, ho vam passar molt bé.

Agraïm altre cop a Joan Manuel Soldevilla que ens dediqués tant de temps, entre la xerrada i tots els correus, perquè aquest treball no seria el mateix sense la seva ajuda.