Psicologia

Si la ciència és inhumana, el científic ha de seguir sent humà, si no vol caure en la follia de la grandesa o, simplement, tornar-se boig. Tornassol és, per excel·lència, un savi humà, amb les seves emocions, les seves sensacions, els seus sentiments, defectes i qualitats.
A continuació intentarem definir detalladament la psicologia de Tornassol.

Distraccions 
Els primers científics que apareixen als còmics de Tintín ens anticipen un dels trets més característics de Tornassol: les distraccions. Aquestes estan presents al llarg de totes les aparicions d’aquest personatge. Les distraccions no tenen només una finalitat còmica, sinó que també donen a Tintín l’excusa perfecta per quedar com un heroi quan Tornassol es distreu massa i es fica en algun embolic. L’exemple més clar és quan a l’àlbum Vol 714 a Sidney estan escapant de la cova i Tornassol es queda embadalit mirant una pedra, sense adonar-se que al seu voltant s’està esfondrant tot i que la seva vida corre perill. És aquí quan Tintín apareix i arrisca la seva pròpia vida per salvar el professor. Tot i que a Tornassol això no li sembli cert (al final de L’Afer Tornassol, pàg. 62, diu ”Jo, que no sóc precisament un home distret”), i li molesta que li ho diguin, com demostra al principi de Vol 714 a Sidney mentre remuga “Tornassol és l’etern distret,..., no sent mai el que diuen, sempre surt amb un ciri trencat, està sempre a la Lluna…” (pàg. 2), és veritat que la distracció és una part essencial del seu caràcter. 
Trobem infinitat de vinyetes on Tornassol fa gal·la de la seva distracció i -per què no- ens fa riure o, almenys, somriure. A qui de nosaltres no li ha passat pel cap “Ai, Tornassol...!” fent un somriure fins i tot una mica burleta? 

Tintín i els Pícaros, pàg. 4

Barroeria 
Aquestes distraccions normalment van acompanyades d’una bona dosi de barroeria. Per exemple, Tornassol va caminant sense parar atenció i xoca amb un arbre (Les 7 boles de cristall, pàg. 39). Aquesta imatge podria anar de parella amb aquella en què Cicló topa amb una xemeneia de ventilació (Els Cigars del Faraó, pàg. 3) 


Les joies de la Castafiore, pàg. 32

Encegament absurd 
Aquest tret ja l’havíem vist anteriorment en un savi que compartia més d’una característica amb Tornassol: Hipòlit Càlix. Els dos semblen no veure les evidències com ara que si un meteorit xoqués contra la Terra, ells també moririen. Sembla que només són capaços de centrar-se en la possibilitat que els seus càlculs matemàtics siguin erronis, cosa que els aterra. És només quan tot passa que a Tornassol se li acut pensar el risc al qual han estat exposats. 

També trobem aquesta irracionalitat quan comença la fase crucial de l’allunament del seu coet i Tornassol exclama: “I pensar que en pocs minuts o estarem caminant damunt la Lluna o bé serem tots morts. Quina meravella!” (Hem caminat damunt la Lluna, pàg. 20). És irònic com Tornassol pot ser tan racional fins al punt de fer càlculs sobre quan un meteorit impactarà i quin traçat farà fins arribar al seu destí, però no és gens racional a l’hora d’adonar-se que la seva vida està en perill. Potser és que està tan entregat a la ciència que estaria disposat a donar la seva vida per tal de comprovar un dels seus càlculs matemàtics. 

Hem caminat damunt la Lluna, pàg. 14 i 15

Còlera 
Tot i que la seva aparença de científic despistat i pacífic enganyi al principi, Tornassol pot ser pres d’autèntics atacs de còlera que, a més, expressa de forma molt violenta. Aquests, però, no es manifesten fins a partir de la sèrie de la Lluna, on Tornassol es converteix en un veritable mico enrabiat. El seu atac de ràbia més llarg i intens es dóna quan Haddock li diu que no para de fer la mona. Aquest rampell dura diverses pàgines, i no deixa de tenir un punt còmic (Objectiu: la Lluna, pàg. 39 a 49). 


Quan s’enfada, al contrari que Haddock, el professor manté un llenguatge moderat, i no trobem les malediccions i els improperis tan estrafolaris del capità. A més, la còlera de Tornassol té un component rancorós. A Vol 714 a Sidney, veiem a Tornassol fent mala cara (pàg. 50) després de la seva discussió amb el professor Carreides. 

Susceptibilitat
Com tot savi, Tornassol és molt susceptible que es dubti de la seva capacitat de raonament tant científica com matemàtica. Càlix també presentava aquesta característica, i ambdós comparteixen una gran facilitat per ofendre’s. En el cas de Tornassol, aquesta susceptibilitat va sovint lligada als seus mítics atacs de ràbia. A més, a Tornassol també li molesta que “se li ocultin” coses, com diu clarament diverses vegades a Les joies de la Castafiore


Un bon cor 
Malgrat tots els defectes i excentricitats que pugui tenir Tornassol, no són res comparats amb les seves qualitats i virtuts. El professor és molt generós, i regala el castell de Molins de Dalt al Capità Haddock (El Tresor de Rackham el Roig, pàg. 59). A més, relacionat amb el que comentarem de seguida sobre el seu comportament, que de vegades pot resultar molt infantil, veiem que el professor és molt entusiasta, i ho manifesta durant tota l’expedició a la Lluna i fins i tot el porta a voler retornar-hi alguna dia (Hem caminat damunt la Lluna, pàg. 62). 

Tornassol sap expressar la seva gratitud i sobretot en mostra envers Haddock, a qui li dóna les gràcies afectuosament (El Tresor de Rackham el Roig, pàg. 56), arribant a saltar-li a sobre (Objectiu: la Lluna, pàg. 8) i fins i tot a fer-li un petó (Tintín i els Pícaros, pàg. 46). De fet, a través d’aquesta qualitat és on es veu més clarament la relació tan estreta que mantenen el professor i el capità, ja comentada a l’inici d’aquest treball [veure Relacions de Tornassol]. 

Per últim, i potser la característica menys predictible de Tornassol, la galanteria, que queda clara quan es posa vermell com un tomàquet al rebre un petó d’agraïment de Castafiore per haver-li regalat les roses, i amb qui festeja discreta però repetidament (Les joies de la Castafiore, pàg. 56). A més, també es comporta com un veritable cavaller al besar la mà de la molt poc refinada dona del general Alcàzar (Tintín i els Pícaros, pàg. 41). I és que Tornassol, en el fons, és un romàntic sense remei. 

Tornassol: figura paterna o criatura 
Tot i que el professor Tornassol ens pot enganyar en un primer moment amb el seu llarg abric, el barret, el bastó i les ulleres per fer-nos creure que és una figura patriarcal, al llarg de totes les seves aventures ha quedat ben clar que és més aviat el contrari. 

Quan la mòmia de Rascar Capac se li apareix, va corrents en busca del consol de Haddock i Tintín, mentre tremola de forma molt infantil (Les 7 boles de cristall, pàg. 33). A més, és poc conscient que el que fa pot repercutir en els altres -tal i com ho faria un nen- i de vegades es distreu i fa alguna criaturada que portarà de cap els seus amics. Segons el que diu Serge Tisseron a Tintin et le secret d’Hergé, Tornassol “és al cap i a la fi el personatge d’Hergé que representa millor l’infant dòcil i obedient que prefereix tornar-se sord abans d’arriscar-se a creure que li estan mentint o que li amaguen alguna cosa”. 

Sordesa 
La sordesa és el tret de Tornassol per definició. De fet, és la primera característica que ens mostra Hergé, quan apareix per primer cop davant el pis de Tintín i no és capaç d’entendre la pregunta ‘Com us dieu?’ (El Tresor de Rackham el Roig, pàg.5). La sordesa de Tornassol, però, té una peculiaritat: no és que deixi de sentir, sinó que canvia el que sent. D’aquesta manera, és capaç de relacionar-se amb els altres (amb prou feines) i permet avançar la història. Gràcies a aquest tret, Hergé augmenta la quantitat de gags als seus còmics. De fet, és molt possible que tant les distraccions com el fet d’estar sempre als núvols, siguins causat perquè, com diu ell, “és una mica dur d’orella”. Ja des del primer moment en què Tornassol apareix es fa evident que la comunicació amb els altres serà, com a mínim, complicada. Això, però, no el frena a l’hora de seguir inventant i creant noves màquines o fórmules. 

Si analitzem totes les converses que Tornassol manté (bé, intenta mantenir) amb altres personatges, veiem que Tornassol dóna respostes basades en com sonen les últimes paraules que li dirigeixen. Agafem com exemple la primera trobada de Tintín, Haddock i Tornassol, que podem considerar gairebé apoteòsica. Quan Tornassol els posa al corrent sobre la possibilitat de presència de taurons, i Tintín exclama “Taurons!” amb cara d’esgarrifat, Tornassol li contesta: “No, Tornassol. Em dic Silvestre Tornassol”. Òbviament, la resposta mai té a veure amb la frase inicial, de manera que l’interlocutor es veu obligat a tornar a repetir el mateix insistint una mica més. Tornassol pren aquesta segona intervenció com a continuació de la conversa, així que torna a donar una resposta totalment fora de lloc. Aquest cicle es repeteix i gairebé cada cop que Tornassol fa una aparició es produeix aquest intercanvi absurd.

L'Afer Tornassol, pàg. 7

Tornassol com a científic politècnic 
Qualsevol que hagi llegit un còmic on surti el professor Tornassol trobarà difícil d’encasellar-lo com a científic d’una sola àrea. Això ve provocat per la gran diversitat de ciències que el nostre estimat professor domina i de les quals és especialista. De fet, el fet de ser politècnic és el que marca la diferència amb tots els seus precedents, que treballaven en una sola àrea científica. Tornassol domina totes les ciències, de la lletra A a la Z, i mai millor dit. Els seus coneixements van des de l’astronomia, com demostra en la sèrie de la Lluna, fins la zoologia, com veiem a Tintín i els Pícaros (pàg. 38). I passant per ciències d’allò més diverses, com l’oceanografia (El tresor de Rackham el Roig), la termodinàmica (Objectiu: la Lluna) i la fitoteràpia (Tintin i els Pícaros). Hem decidit fer un recull de totes aquestes ciències per tal de demostrar tot el ventall d’especialitats que domina el professor, entre les quals figuren astronomia, biologia, electroacústica, electrodinàmica, electrònica, física, física nuclear, fitoteràpia, geodèsia, geologia, geometria, gravimetria, matemàtiques, mecànica, metrologia, oceanografia, química, termodinàmica i zoologia.


És també gràcies a aquesta gran diversitat de coneixements que Tornassol és tan imprescindible. Amb el professor, Tintín compta amb un científic que el pot ajudar amb qualsevol entrebanc de caire tècnic, allà on el simple raonament no arriba i es necessita una base de coneixements prèvia. Això queda reflectit perfectament a Tintín al País de l’Or negre, on Tornassol és capaç de sintetitzar un antídot que Tintín no hauria aconseguit descobrir mai pel seu compte. 

Per què Tornassol? 
Hem vist abans que, abans de Tornassol, ja havien aparegut a Tintín altres científics. Per què, doncs, va ser el professor qui es va quedar i no els altres? Tot el que podem dir són conjectures, però és evident que alguna raó hi va haver. 

És innegable que la figura del científic és necessària en una sèrie com Tintín, on els protagonistes viatgen de país en país i d’aventura en aventura; trobar-se amb invents o ciència és quasi inevitable. Per això Hergé introdueix savis en algunes històries (molts amb trets que després mostrarà Tornassol, com el ser despistat o l’excentricitat), però cap dura més de dos còmics. 

En el moment en què Tornassol apareix, la sèrie, creia Hergé, s’estava tornant molt repetitiva en el tema dels gags: o era Haddock o eren els Dupond/t, bàsicament, els qui introduïen totes les bromes. Així doncs, Hergé necessitava un nou personatge, i aquí va aparèixer Tornassol amb la seva sordesa i el seu cap a la Lluna. Si la seva introducció va ser una prova o no, això no ho sabem (Hergé sí que va dir, però, “Estimat professor!... Encara un altre de qui no sospitava la importància que havia d’agafar”). Però el que és cert és que va funcionar molt bé, ja que el professor, molt humà i entranyable, va conquerir els cors de tots els lectors. I així, potser involuntàriament, Hergé va crear un personatge d’una profunditat palpable que va quedar-se fins el final. 

El professor normalment s’utilitza com a personatge gag, i els seus invents són o bé absurds o bé indispensables per la trama del còmic (com a la sèrie de la Lluna). També és un personatge segrestat més d’un cop, i és recurrent que Tintín i Haddock l’hagin d’anar a salvar. 

Potser perquè és una mica ingenu es posa en perill molt fàcilment, però els seus fidels amics sempre estan al seu costat per ajudar-lo. 


La moral del científic 
Si la ciència és exacta, organitzada, fixa, despersonalitzada… el científic ha de ser humà i ha de seguir un cert codi ètic. No tot és lícit, i és el científic qui ha de decidir què ho és i què no. 

Tornassol, malgrat ser un autèntic apassionat del món i de la ciència, per la qual ho donaria tot (recordem quan no pensa en la seva vida, sinó en què fallin els seus càlculs, a Hem caminat damunt la Lluna), és un científic molt humà, i amb una moral envejable. 

Això ho veiem, sobretot, a partir de L’Afer Tornassol. Després del seu coet, inventa l’antena destructora de vidre, desitjada per dos països veïns que la volen usar per fins poc ètics. Tornassol, en assabentar-se’n, n’amaga els plànols i intenta que els governs no els aconsegueixin. La seva creació, pensa, mai serà usada amb fins tan destructius. A L’Afer Tornassol, pàg. 62, diu: “Hi ha gent que podria utilitzar el meu invent amb finalitats bèl·liques. I això sí que no ho vull de cap manera”. És evident que la seva noble moral està intacta, i que la ciència no ha matat la seva consciència. 

És possible que es penedeixi de tals successos, ja que en els següents còmics es dedica a crear invents quasi absurds, com patins amb control remot o la rosa Bianca Castafiore (absurds, que no inútils). Sembla com si no volgués tornar a posar en perill el món. Després de tot, com a home i com a científic, Tornassol segueix un estricte codi moral. 


El savi despistat com a recurs literari 
El tòpic del savi despistat és un recurs totalment explotat en el món de la literatura i el cinema. És cert que amaga un punt de veritat; es coneix un munt de científics que tenien el cap a un altre món: Newton, per exemple, volent comprovar el temps òptim de cocció d’un ou, va omplir una cassola d’aigua, la va posar al foc i hi va posar el seu rellotge de butxaca. Mentrestant, anava mirant el temps que transcorria amb l’ou en mà. 

Però més enllà de la realitat, Tornassol, superficialment, respon a un seguit de trets que caracteritzen molts altres cèlebres personatges: científics una mica bojos i absurdament despistats, normalment usats com a recurs humorístic (n’hi ha de més i menys malvats). 

Alguns exemples serien el doctor Zarkov del còmic Flash Gordon (també amb versió cinematogràfica), els científics de les pel·lícules Un sabio en las nubes (1961, interpretat per Fred McMurray) i El profesor chiflado (1963, interpretat per Jerry Lewis), o fins i tot una mica com el Professor Bacteri de Mortadelo y Filemón i l’Emmett “Doc” Brown, el científic de Regreso al futuro (mirar la fotografia). 

Integració en una família
Cap dels personatges principals té família que coneguem, doncs Hergé no es molesta a explicar-nos-en res, com tampoc sabem res de les seves infàncies. És per això que tots ells formen una petita família (Tornassol i Haddock viuen junts i tot), una amistat forta i estable.

Tornassol és l’últim personatge que passa a formar part d’aquesta petita comunitat, i comença amb mal peu (discutint amb Haddock, que es desespera perquè no es poden entendre per culpa de la sordesa del professor). Però a mesura que passa el temps es van fent més i més propers, fins que, com sabem, tant el capità com Tintín arrisquen sense pensar-ho les seves vides (i més d’un cop) per anar a rescatar el professor. I així és com es forma el grup inseparable.

No hay comentarios:

Publicar un comentario